dijous, 8 de març de 2012

Hijas de Lilith y de Eva

La prueba de que Dios no es infalible, es que se equivocó eligiendo a las mujeres que quiso dar a Adán como pareja, pues desde el mismo momento en que supuestamente fuimos creadas, nos hemos rebelado. Primero fue Lilith, creada en igualdad al hombre según el Talmud judío. El Génesis I: 27: "Y Elohim creó a Adán en su imagen, en la imagen de dios él lo creó; hombre y mujer él los creó". Nos cuenta que Lilith no quería seguir con Adán y se fue del Paraíso. La tradición la dibuja siempre "desnuda, con una larguísima melena rizada y roja, sentada sobre la concavidad de la media luna".
Visto que Lilith no resultó la compañera ideal, hicieron aparecer a Eva en la biblia; la creó Jehová de una costilla de Adán, o sea, no era un ser autónomo como Lilith, era parte del primer hombre. Pero aún así, Eva poseía una gran libertad de pensamiento, era una investigadora en toda regla y contaba con una curiosidad científica muy desarrollada que la llevaba a experimentar con lo que había en la Naturaleza, llegando a los límites de lo permitido con "el árbol de la ciencia del bien y del mal". Tuvo su castigo y fue expulsada del Paraíso junto a Adán, quien jamás le perdonó tener que aguantar una vida tan trabajosa desde entonces.

Ironías aparte –sabemos que el humor sirve para aliviar sufrimientos–, el hecho es que a Lilith la hicieron desaparecer y Eva pasa por ser la perdición de la humanidad. A tenor de la imagen de subordinación de las mujeres a los hombres que han transmitido las religiones, Jehová tuvo mala suerte y Adán mucho más, porque decimos con razón que las religiones –nada que ver con la pulsión espiritual de las y los humanos– son un vehículo creado para sacralizar la dominación de las mujeres quienes para defender y demandar nuestros derechos, nos hemos tenido que enfrentar al mismísimo Dios.
Los patriarcas se cuidaron de construir un tupido tapiz de discriminaciones y opresiones. Han querido hacernos creer que las mujeres no estamos, no creamos, no contamos, no tenemos referencias de género..., pero siempre ha habido mujeres que se han filtrado por las pocas rendijas que encontraban. La historia está recorrida por mujeres inteligentes, fuertes y luchadoras como la faraón Hatshepsut, la griega Aspasia, la alejandrina Hypatia, la emperatriz bizantina Teodora, la árabe Jadiya, Hildegarda de Bingen, Christine de Pisan y tantas otras. Y miles de mujeres catalogadas como brujas y asesinadas por ello, cuando eran mujeres al margen del poder patriarcal. Desde la Ilustración, muchas mujeres lucharon por los derechos civiles y políticos, como Mary Wollstonecraft, Olimpia de Gouges y las parisinas de la revolución, las Pankhurst, Sojourner Truth y las mujeres de Séneca Falls, Pardo Bazán, Concepción Arenal, Clara Campoamor, María Zambrano, la keniata Wangari Maathai o la mozambiqueña Graça Machel. Y así somos, científicas y artistas, campesinas y profesionales, políticas, obreras o paradas… porque somos diversas. La humanidad necesita modelos a seguir a modo de espejos en los que mirarnos que nos muestran el camino a recorrer. Siempre han existido mujeres que han desafiado con su comportamiento el orden patriarcal, no importa lo difícil que fuera. Tan pacífica como tenazmente, hemos ido consiguiendo derechos. No nos han regalado nada, ha sido producto de negociaciones y presión, en la calle y en los foros internacionales.

Actualmente, las mujeres que luchamos en nuestra juventud por conseguir nuestros derechos, estamos viendo como están siendo puestos en peligro con la excusa de la crisis. Desde esta tribuna conmemorativa del 8 de marzo, decimos que estamos más que dispuestas a empezar de nuevo a defenderlos con determinación, y en esto estaremos junto a las jóvenes que no quieren retroceder a épocas pasadas. Lo intentarán, pero nos encontrarán dispuestas a defenderlos, y lo haremos una y otra vez y todas las veces que haga falta, tenemos muchos modelos de mujeres que han hecho avanzar nuestras sociedades y nuestros derechos ,porque no se puede poner barreras a las ansias de libertad y dignidad. Antes las sufragistas y ahora las feministas tomamos el relevo porque venimos de una antigua estirpe: somos dignas hijas de Lilith y de Eva.
Nina Parron

dilluns, 20 de febrer de 2012

Les veus de les dones es suma a la 'Marea Violeta'

Les Veus de les dones som una xarxa feminista de dones de Mallorca, constituida el 2011 gràcies a l'impuls d’un grup de dones, compromeses amb els valors socials i d’igualtat

Durant el nostre primer any de vida, en el que vam comptar amb suport institucional del Consell de Mallorca, vam endegar un procés participatiu amb l'objectiu de cohesionar les experiències de que les dones vivim, desenvolupem i transmetem en la nostra quotidianitat. D'aquest procés, en el que vam participar més de 100 dones a títol individual i en nom de diferents associacions, entitats i col·lectius de dones, ens queda una arxiu audiovisual (You Tube: lesveusdelesdones), que avui defineix els nostres objectius: quins son els reptes de les dones i què significa ser dona en l'actualitat.

Avui, Les Veus de les Dones és un projecte independent. La nostra força és la nostra xarxa des del que sumar tantes veus com sigui possible, i treballar per fer de les experiències de les dones unes experiències de valor, i fer evident que nosaltres també intervenim en els processos de creació de l'esfera i la opinió pública.

És per això que ens sumem a la onada de la 'Marea Violeta', en la que el dia 14 de febrer, des de diferents municipis de l'estat espanyol, milers de persones reclamem uns drets i manifestem el nostre desacord amb les diferents actuacions governamentals en qüestió de polítiques públiques. Actuacions que si bé en un principi recauen principalment en les formes d'atenció i participació de les dones, tenen unes repercussions universals, i ermen la confortabilitat i seguretat de tota la nostra societat.

Tancar centres d'atenció a les dones -que haurien d'estar oberts d'acord amb la llei-, i reduir sistemàticament els pressupostos destinats a promoure les polítiques d'igualtat, complica, si és que no fa inexistents, els tràmits de denuncia de situacions de dependència o violència, depauperant d'aquesta manera drets i serveis públics propis de les societats democràtiques. A més, aquestes retallades, sovint també impliquen costos i taxes econòmiques a les que les dones hem de fer front, i que hem de sumar a un procés burocràtic retrògrada, que més que permetre optar a un dret o servei, moltes vegades ens situa en una incòmode situació en la que hem de justificar i demostrar la necessitat del seu benefici. Així, amb les dificultats d'accés i d'execució, s'aconsegueix naturalitzar la ineficàcia d'un fet existent, que condueix a la mort natural del propi servei.

D'altra banda, avui les dones hem de veure com discursos antiquats i que creiem obsolets interfereixen altre vegada en la decisió de com viure el propi cos, com si en tots els anys en els que s'ha lluitat, estudiat i inclús professionalitzat l'exercici de la nostra salut sexual, no haguessin demostrat cap progrés ni avenç per el bé de tota la nostra societat.

Amb tot això es desautoritza tot el saber i fer de les dones, alhora que es minimitzen els nostres reptes, personals i col·lectius, implícits en els processos de participació de l'esfera pública. Amb tot això, insistim, es neguen uns drets i exercicis que si bé recauen directament sobre els cossos i la quotidianitat de les dones, tenen unes implicacions universals, en benefici de tota la societat.


Les veus de les dones


dimarts, 19 d’abril de 2011

TENIM NOU BLOC!!!

Hola a totes!!!
Amb molta il·lusió us fem saber que tenim un nou bloc!!!
La nova direcció és:
Les Veus de les Dones
Aquest nou espai ens ofereix moltes més possibilitats per què pugueu participar i penjar tots aquells continguts que vulgueu!!

Si esteu interessades en ser autores del bloc, o us hi voleu subscriure per rebre notícies puntualment, només heu d'enviar un missatge amb els vostres nom i cognom, i el vostre correu electrònic a:
gestio.veus@gmail.com

Gràcies per formar-ne part!!

divendres, 15 d’abril de 2011

Les imatges de les dones en precari

Farà només unes setmanes des dels mitjans de comunicació es va obrir un debat del que no n'hem tornat a sentir a parlar. No sabem ben bé si és pel seu caràcter excessivament polèmic, o per si es tracta d'un fet de segon ordre.

La polèmica en qüestió versava sobre el següent fet: és lícit que el Consell d'Estat recomani la prohibició de la publicitat del treball sexual en la premsa escrita, si aquesta pràctica remunerada no és il·legal?

Un suggeriment com aquest no va ser ben rebut pel col·lectiu de les corporacions mediàtiques. Qui vol deixar de comptar amb una de les principals fonts de finançament d'un mitjà que, degut a les diferents finestres digitals, cada vegada veu més fràgil la pervivència de la seva tirada nacional diària? De fet, els diaris no es poden permetre el luxe de prescindir de les ofertes setmanals que, per un mòdic preu, es desfan d'estocs -llibres, dvd's...-que d'una altra manera no tindrien sortida mercantil. Per lògica doncs, prescindir de la publicitat sexual que ocupa la mitja d'una pàgina sencera, és un fet econòmicament parlant.

Els diaris han entrat, com tots els mitjans de comunicació, en la roda de la mercantilització cultural i informativa. Immersos en una dinàmica econòmica fortament competitiva, les corporacions mediàtiques han après que la informació té un preu. Així la seva resposta ha estat, més o menys conseqüent amb el principi de la mercantilització. De fet, es defensa un dret històric que és que tot allò que no és il·legal és comerciable i, per tant, és pubicitable. La llàstima és que aquest dret, per la pròpia agressivitat del mercat, no té temps per fer distincions en si allò que es publicita és tan prosaic com el fet d'ofertar un cotxe, o si allò que transcendeix al reclam és el dret a disposar de tot allò que es vulgui.

Certament, el tema que ens ocupa, es un tema delicat, doncs a dia d'avui, el treball sexual no és il·legal i tampoc, malgrat diferents iniciatives governamentals, ha trobat una fórmula de regulació ajustada a aquesta pràctica tan polèmica com estigmatitzada. Suposar el grau de llibertat o d'explotació que implica aquesta pràctica, i preguntar-se per la natura de la seva existència, és a dir, pel règim que marca la seva legalitat o il·legalitat, és el que encara no s'ha resolt i encara és un tema encara pendent en la nostra societat. Si d'una banda sabem que és tracta d'una pràctica que neix del domini i expansió de la masculinitat institucional, de l'altre és un fet que no es pot jutjar ni prejutjar fàcilment. difícil. I és precisament aquesta pregunta no resolta la que fomenta i permet que el treball sexual sigui un lloc de treball deplorable, la immensa majoria de les vegades. Però el que és cert és que el treball sexual existeix i que, a jutjar pel la escassetat i la poca qualitat en serveis, recursos i atencions que es mereixen les persones que hi treballen -és obvi, no ens referim als proxenetes- és una activitat de segona, una activitat marginal. Durant anys les dones que s'han dedicat al treball sexual s'han vist relegades a un pla quasi invisible en drets, i no se'ls ha permès tenir un espai propi ni una participació activa en la nostra societat fins que la gran maquinaria de les lògiques comercials han explotat i espectacularitzat els seus cossos i les ha fet entrar en els aparadors de les ofertes: tot el que vulguis i quan vulguis. I aquesta, cal dir-ho, és la única visibilitat i porta d'entrada que tenen a la nostra societat. La de la oferta i l'espectacle.


Judith Butler, en una conferencia celebrada el 2010 en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, a propòsit dels conflictes bèl·lics, defensa que el drama de la guerra, més enllà de la naturalesa absurda del propi acte, i més enllà de la tragèdia de les morts i les pèrdues, és la producció i reproducció contínua, sobretot per part de les lògiques comunicatives, de la identificació dels territoris en els que es practica el conflicte en un estat de precarietat continu. I no només per que segons unes dinàmiques estereotipades, recolzades en gran mesura per les pràctiques informatives, tendim a associar els territoris en guerra amb territoris empobrits, sinó per la construcció d'identitats culturals precàries. Els marcs i els enquadraments que defineixen la guerra empobrixen dignitats i suprimeixen identitats culturals pròpies, riques i creatives en diversitat.

Preguntar-se sobre el grau de legalitat dels conflictes bèl·lics és un debat sense fi. Però preguntar-se sobre la conveniència del seu relat explica la pròpia dignitat humana.

És aquesta doncs la responsabilitat que haurien de plantejar-se els mitjans de comunicació. En comptes de tirar pilotes fora per no admetre que la seva existència depèn d'unes lògiques econòmiques ferotges, caldria ser més coherent i tenir en compte quina dignitat humana construeixen a partir dels seus relats informatius i de la publicitat que els finança dita informació. I els hi podem posar fàcil, doncs d'acord, admetem que viuen de la publicitat i que cal incorporar-la en les seves tirades. I també que el debat proposat és complex degut a una assignatura pendent de la nostra societat en quant a la regulació de treball sexual. Però, de veritat que és la única manera possible de publicitar el treball sexual? Cal precaritzar allò que ja és precari?

És irresponsable una resposta com la que els 'Senyors' de la premsa han donat davant una recomanació que han entès com a amenaça. Tan irresponsable com el tipus de publicitat que oferta el treball sexual. Tan irresponsable com publicar notícies sobre el grau d'educació i responsabilitat social pendent en la nostra societat, i a la vegada posar a l'abast de tothom la oferta d'un treball que s'ha construït i es segueix sostenint en precari.

Llegeix més

Llegeix més