divendres, 15 d’abril del 2011

Les imatges de les dones en precari

Farà només unes setmanes des dels mitjans de comunicació es va obrir un debat del que no n'hem tornat a sentir a parlar. No sabem ben bé si és pel seu caràcter excessivament polèmic, o per si es tracta d'un fet de segon ordre.

La polèmica en qüestió versava sobre el següent fet: és lícit que el Consell d'Estat recomani la prohibició de la publicitat del treball sexual en la premsa escrita, si aquesta pràctica remunerada no és il·legal?

Un suggeriment com aquest no va ser ben rebut pel col·lectiu de les corporacions mediàtiques. Qui vol deixar de comptar amb una de les principals fonts de finançament d'un mitjà que, degut a les diferents finestres digitals, cada vegada veu més fràgil la pervivència de la seva tirada nacional diària? De fet, els diaris no es poden permetre el luxe de prescindir de les ofertes setmanals que, per un mòdic preu, es desfan d'estocs -llibres, dvd's...-que d'una altra manera no tindrien sortida mercantil. Per lògica doncs, prescindir de la publicitat sexual que ocupa la mitja d'una pàgina sencera, és un fet econòmicament parlant.

Els diaris han entrat, com tots els mitjans de comunicació, en la roda de la mercantilització cultural i informativa. Immersos en una dinàmica econòmica fortament competitiva, les corporacions mediàtiques han après que la informació té un preu. Així la seva resposta ha estat, més o menys conseqüent amb el principi de la mercantilització. De fet, es defensa un dret històric que és que tot allò que no és il·legal és comerciable i, per tant, és pubicitable. La llàstima és que aquest dret, per la pròpia agressivitat del mercat, no té temps per fer distincions en si allò que es publicita és tan prosaic com el fet d'ofertar un cotxe, o si allò que transcendeix al reclam és el dret a disposar de tot allò que es vulgui.

Certament, el tema que ens ocupa, es un tema delicat, doncs a dia d'avui, el treball sexual no és il·legal i tampoc, malgrat diferents iniciatives governamentals, ha trobat una fórmula de regulació ajustada a aquesta pràctica tan polèmica com estigmatitzada. Suposar el grau de llibertat o d'explotació que implica aquesta pràctica, i preguntar-se per la natura de la seva existència, és a dir, pel règim que marca la seva legalitat o il·legalitat, és el que encara no s'ha resolt i encara és un tema encara pendent en la nostra societat. Si d'una banda sabem que és tracta d'una pràctica que neix del domini i expansió de la masculinitat institucional, de l'altre és un fet que no es pot jutjar ni prejutjar fàcilment. difícil. I és precisament aquesta pregunta no resolta la que fomenta i permet que el treball sexual sigui un lloc de treball deplorable, la immensa majoria de les vegades. Però el que és cert és que el treball sexual existeix i que, a jutjar pel la escassetat i la poca qualitat en serveis, recursos i atencions que es mereixen les persones que hi treballen -és obvi, no ens referim als proxenetes- és una activitat de segona, una activitat marginal. Durant anys les dones que s'han dedicat al treball sexual s'han vist relegades a un pla quasi invisible en drets, i no se'ls ha permès tenir un espai propi ni una participació activa en la nostra societat fins que la gran maquinaria de les lògiques comercials han explotat i espectacularitzat els seus cossos i les ha fet entrar en els aparadors de les ofertes: tot el que vulguis i quan vulguis. I aquesta, cal dir-ho, és la única visibilitat i porta d'entrada que tenen a la nostra societat. La de la oferta i l'espectacle.


Judith Butler, en una conferencia celebrada el 2010 en el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, a propòsit dels conflictes bèl·lics, defensa que el drama de la guerra, més enllà de la naturalesa absurda del propi acte, i més enllà de la tragèdia de les morts i les pèrdues, és la producció i reproducció contínua, sobretot per part de les lògiques comunicatives, de la identificació dels territoris en els que es practica el conflicte en un estat de precarietat continu. I no només per que segons unes dinàmiques estereotipades, recolzades en gran mesura per les pràctiques informatives, tendim a associar els territoris en guerra amb territoris empobrits, sinó per la construcció d'identitats culturals precàries. Els marcs i els enquadraments que defineixen la guerra empobrixen dignitats i suprimeixen identitats culturals pròpies, riques i creatives en diversitat.

Preguntar-se sobre el grau de legalitat dels conflictes bèl·lics és un debat sense fi. Però preguntar-se sobre la conveniència del seu relat explica la pròpia dignitat humana.

És aquesta doncs la responsabilitat que haurien de plantejar-se els mitjans de comunicació. En comptes de tirar pilotes fora per no admetre que la seva existència depèn d'unes lògiques econòmiques ferotges, caldria ser més coherent i tenir en compte quina dignitat humana construeixen a partir dels seus relats informatius i de la publicitat que els finança dita informació. I els hi podem posar fàcil, doncs d'acord, admetem que viuen de la publicitat i que cal incorporar-la en les seves tirades. I també que el debat proposat és complex degut a una assignatura pendent de la nostra societat en quant a la regulació de treball sexual. Però, de veritat que és la única manera possible de publicitar el treball sexual? Cal precaritzar allò que ja és precari?

És irresponsable una resposta com la que els 'Senyors' de la premsa han donat davant una recomanació que han entès com a amenaça. Tan irresponsable com el tipus de publicitat que oferta el treball sexual. Tan irresponsable com publicar notícies sobre el grau d'educació i responsabilitat social pendent en la nostra societat, i a la vegada posar a l'abast de tothom la oferta d'un treball que s'ha construït i es segueix sostenint en precari.

Llegeix més

Llegeix més

LES DAMES NEGRES. NOVEL·LA POLICÍACA ESCRITA PER DONES

Autores: JOSEFINA DE ANDRÉS AREGENTE i ROSA GARCÍA RAYEGO
Editorial: FUNDAMENTOS
Data de publicació: 1/03/2011.

Llegir més.