Sovint valorem la política i la participació ciutadana segons uns models d’actuació que privilegien certes accions des d’una legitimitat institucionalitzada.
Ens referim, per exemple, a que tendim a valorar qualsevol activitat social, cultural o d’assistència per la seva capacitat de rèdit econòmica segons uns barems pautats per les lògiques mercantils. Parlem també de que moltes vegades calculem la participació social segons l’èxit d’assistència a una concentració reivindicativa d’una causa que, la majoria de vegades, està desproveïda de qualsevol tipus de conflicte o d’incomoditat social, ja que els valors pels quals se celebra o reclama s’han integrat en una normalitat. En aquest sentit el paper de l’educació és certament important, i esdevé tot un repte perquè, en general i de manera tradicional, les iniciatives que s’engeguen en aquest camp proposen plans de formació que n’equiparen l’efectivitat amb la capacitat d’interioritzar i d’acumular un coneixement normalitzat que, en última instància, procura una no-discussió de l’opinió pública políticament correcta, segons unes coordenades de gestió i participació també normalitzades.
Davant d’aquesta realitat, poques vegades atribuïm valor polític a les diferents activitats originades des de la quotidianitat; un espai històricament ocupat i administrat per les dones que, encara ara, segueix quasi invisible als ulls de la majoria d’institucions, situades en una situació clara de privilegi i de poder.
En posem un exemple; fa molt poc hem pogut testimoniar com actuacions gestionades des de la quotidianitat –simbòlicament situada en l’àmbit privat i particular– han transcendit a l’esfera pública global. Ens referim a la sortida massiva de les dones que, a títol individual, es manifestaren a Roma per mostrar el seu desacord sobre la legitimitat del seu cap d’estat que si bé l’opinió pública havia qüestionat, fins aleshores no l’havia posat en crisi cap acció col·lectiva ni governamental.
Si té qualque valor l’acció de les dones italianes és que posa en evidència que el món, tal i com el coneixem ara, té poca cosa a veure amb el llenguatge i les formes de gestió que es proposen des dels discursos dominants. Avui ja no es permet que les experiències de les dones ocupin un lloc anecdòtic o marginal en les agendes informatives i de l’Administració pública; ja que la participació de les dones, precisament, significa un vincle i un lligam entre el que és institucional i la quotidianitat.
La quotidianitat, un espai des del qual es gestiona el que és públic, és un espai des d’on es realitzen activitats de gran significació social i accions d’enorme rellevància per al benestar de la vida pública i de la societat en general. Totes les dones (filòsofes, mestresses de casa, artistes, polítiques, professores, mestres, administratives...), sigui quina sigui la nostra edat, procedència i bagatge cultural, participem en el dia a dia, creem i construïm significats, i sostenim la vida humana.
Cal donar valor a l’acció transformadora del saber i de les aportacions que les dones hem fet en tots els àmbits, sense els quals la vida no seria sostenible. Hem de celebrar la participació de les dones des d’allò que possibilitem, i gràcies a què suposem un model diferent d’actuació i de gestió del coneixement. Precisament per ser el lligam entre la quotidianitat i la vida institucional, propiciem i procurem nous models d’actuació i de gestió que estan en total sintonia amb els canvis socials de la nostra contemporaneïtat. Cal fer valer les nostres experiències, perquè suposen nous models de partida que saben fer front als canvis estructurals que les nostres societats estan experimentant i que no aconsegueixen la resposta dels antics models de gestió i d’actuació. I el més important encara, no només possibilitem accions, sinó també actituds sobre com valorar i reorganitzar la realitat social.
Donar valor a les experiències i als moviments de les dones, i admetre’n el paper essencial en la garantia del funcionament de les nostres societats, és parlar de la política de la quotidianitat exercida per les dones en la seva majoria. Hem de fer visibles les nostres experiències, fer que l’autoritat femenina circuli i, d’aquesta manera, situar-la allà on correspon. Els temps canvien precisament per què les dones sumen. És per això que les experiències de les dones han d’intervenir en la forma en com es construeixen les agendes econòmiques i d’intervenció social. I per aconseguir-ho cal implicar totes les persones i institucions, educar-nos en i des de la igualtat, fer que la transmissió de coneixement desplaci el valor acumulatiu pel valor transformador, i que la participació social no només signifiqui tenir ple accés a la cultura del consum sinó exercir una mirada crítica que discuteixi els sistemes opressió i invisibilitat encara latents en les nostres estructures socioculturals.
Atendre la quotidianitat i actuar des de la quotidianitat és propiciar una mirada nova i un treball de gestió, d’actuació i de creació d’identitats culturals.
La mirada de les dones, és també la mirada.
